Les societats contemporànies dels països econòmicament desenvolupats han deixat d’articular-se al voltant de les institucions constituïdes amb l’aparició dels estats moderns, per erigir-se en societats informacionals o mediàtiques. Aquest desplaçament ha transformat els mecanismes de producció de dispositius de subjectivació. Així, mentre les operacions dels dispositius estatals produeixen construccions com la memòria, la consciència i el saber, el discurs mediàtic produeix actualitat, imatge i opinió.

Entendre que la subjectivitat escolar representa un model desprestigiat o, si més no, contestat per la subjectivitat mediàtica ens permet valorar la necessitat de repensar l’Educació en Comunicació dels/les nostres estudiants en una societat postmediàtica. Des d’aquest punt de vista, la comunicació no té a veure amb el desxiframent sinó amb el significat. I el significat es construeix més enllà de qüestions purament tècniques i sintàctiques. Les formes de circulació dels significats no es poden reduir a l’esquema comunicatiu emissor-missatge-receptor. Per tant, entenem que la comunicació es relaciona amb les qüestions següents:

- Les imatges, els sons i els textos no només els construïm, també ens els apropiem;
- no estan per ser desxifrats, sinó per a dotar-los de sentit;
- circulen més, que no són comunicats;
- no són tant un mitjà de comunicació com un poderós mitjà de producció de discurs i, per tant, de subjectivitats.