| L'anàlisi
i la producció audiovisual
Desenes
d'experiències audiovisuals realitzades en l'educació primària
i secundària han mostrat les possibilitats didàctiques del
vídeo i de la televisió en el camp de l'ensenyament/aprenentatge
en les aules d’aquests nivells educatius. A causa de les característiques
tècniques de la televisió i del sistema vídeo i les
seves prestacions, podem situar aquests mitjans en un lloc destacat en
l’aplicació didàctica de la comunicació audiovisual.
Per
una banda, la realització d'activitats de producció audiovisual
per part dels alumnes en els centres desenvolupa un interès pel
contingut curricular superior al que provoca la utilització d'altres
eines i mètodes didàctics. Nombroses experiències
posen en evidència la gran capacitat motivadora de l'ensenyament
amb la imatge com un recurs més per treballar qualsevol matèria
del currículum, així com el propi llenguatge audiovisual
(ensenyar imatge amb la imatge). Per altra banda, les activitats audiovisuals
també impulsen el treball en equip, ja que la realització
i la producció audiovisuals són complexes. Al mateix temps,
desmitifiquen el mitjà, perquè faciliten les claus per a
la seva interpretació i descodificació.
L'anàlisi
crítica dels missatges audiovisuals conjuntament amb la producció
audiovisual per part de l'alumnat és una forma d’aproximar, desmitificar
la televisió i conèixer l'ecosistema comunicatiu1
que l'envolta. El coneixement de les rutines i del procés de producció,
de l'edició, dels petits trucatges és una forma de potenciar
la democratització de la comunicació en l'alumnat, que accedeix
directament al mitjà, ja sigui en una televisió escolar o
en una de local. És aquesta, una forma efectiva de trencar la verticalitat
de la producció del mitjà televisiu.
Pel
que fa referència a la multidisciplinarietat de la comunicació
audiovisual, val a dir que un treball audiovisual elaborat en les aules
tendeix, per les seves característiques, a ser interdisciplinar
i de caire global. La potencialitat de globalització de la comunicació
audiovisual es demostra quan aquestes activitats prenen forma de crèdit
de síntesi. La utilització dels mitjans de comunicació
amb finalitats didàctiques ha demostrat que potencien diferents
habilitats cognitives.
A l’hora
d’utilitzar els mitjans audiovisuals a l’aula cal desenvolupar una metodologia
comunicativa multidireccional i fer participar activament l'alumnat en
el seu aprenentatge. En aquesta línia, les teories comunicatives
del "llenguatge total" d'Antoine Vallet (1970) i de “l'emirec" -subjecte
comunicatiu que és alhora emissor i receptor- de Jean Cloutier (1975)
ens aporten elements de reflexió en el debat de la comunicació
activa a l’aula.
"...els
recents desenvolupaments tecnològics no han de ser concebuts només
com a mitjans nous d'emissió, instruments que permeten multiplicar
els documents o els productes culturals, sinó també com a
nous mitjans d'expressió. Els self-media serveixen tant per emetre
com per rebre missatges." (Jean Cloutier 1975:225)
La
participació directa de l'alumnat en la producció televisiva
-sigui a través de grups d'ENG (periodisme electrònic) o
de realitzacions en el plató de la televisió local- facilita
el coneixement del currículum i al mateix temps l'educa audiovisualment
en el mitjà i en les possibilitats d'expressió de la comunicació
audiovisual. Però l'aproximació al llenguatge i a la producció
audiovisual ha de comportar també un coneixement crític i
desmitificador del mitjà, fugint de la fascinació tecnològica
i mostrant la capacitat que té la televisió i els mitjans
de comunicació en la producció de sentit.
Segons
com apliquem la tecnologia audiovisual amb finalitats didàctiques
podrem aconseguir una pedagogia més o menys participativa. Perquè
l’aplicació de les tecnologies de la informació i de la comunicació
a l’aula estan sotmeses al coneixement, a la capacitat de qui les aplica
i a les potencialitats del mitjà. Si hom creu que les tecnologies
tenen efectes, conscients o inconscients, sobre els receptors, es pot afirmar
que només la comprensió global d’aquestes tecnologies permetrà
conèixer aquests efectes per evitar-los o utilitzar-los. Cal reflexionar,
doncs, sobre la posició del professorat respecte als mitjans i sobre
la necessitat d'una formació global (tècnica, expressiva,
didàctica i crítica) en el camp de la comunicació
audiovisual. (Deó 2000)
Tallers
de vídeo i televisions escolars
La
posada en marxa de tallers de vídeo, televisions escolars en circuit
tancat o col·laboracions amb televisions locals -esporàdiques
o periòdiques- poden ser algunes propostes per aproximar l'alumne
al mitjà tant des d'una perspectiva tècnica com expressiva
i crítica.
Abans
d'engegar alguna d'aquestes experiències és interessant conèixer
i donar a conèixer les limitacions tècniques dels equips
que utilitzarem per evitar falses expectatives entre l'alumnat. És
necessari també tenir un coneixement de les possibilitats expressives
del mitjà que usarem i concretar al màxim la finalitat didàctica
del treball, per evitar la gadgetització, és a dir per evitar
que l'experiència es converteixi només en un joc i el mitjà
en una joguina. Per això cal aplicar una metodologia que sistematitzi
totes les fases del treball i que desenvolupi una o vàries funcions
didàctiques: investigar, motivar, avaluar, etc.
Els
tallers de vídeo són una forma fàcil i econòmica
de treballar d'una forma pràctica la comunicació audiovisual.
Per les seves característiques i prestacions –la seva simplicitat
d'ús, baix cost, immediatesa, etc.- podem considerar el vídeo
una eina didàctica molt "dúctil". En la majoria dels centres
de secundària, aquests tipus d'activitats són presentades
en forma de crèdit variable o optativa. Es poden proposar algunes
activitats lúdiques o didàctiques a treballar, en petits
grups, per després posar-les en comú, situant-les en el terreny
de l'anàlisi i l'autocrítica tant pel que fa al contingut
com a la forma.
En
el taller de vídeo, no cal plantejar la producció d'un videograma
acabat -tot i que això pot motivar molt més als alumnes-
podem proposar altres treballs alternatius en forma de "vídeo brut"
com una possibilitat per explicar processos lineals o seqüencials
sense la necessitat de passar per la fase d'edició, la qual cosa
estalvia molt de temps. Aquesta és una possibilitat d'aplicació
de la comunicació audiovisual -com a suport- a d'altres àrees
curriculars per realitzar presentació de treballs de ciències
experimentals o tecnologia, exercicis d'autobservació tant en l'expressió
oral (llengua) com en la corporal (educació física) o de
projectes interdisciplinaris més complexos (crèdit de síntesi).
Les
televisions escolars -ja sigui a través del visionament col·lectiu
o bé a través d'un circuit tancat de televisió via
vídeo- són una altra manera de treballar la comunicació
audiovisual. És el següent pas del taller de vídeo,
en el qual, a través del circuit tancat de televisió es poden
mostrar als companys de curs i del centre les produccions audiovisuals
realitzades en grups reduïts sobre un aspecte concret didàctic
o lúdic. Aquesta proposta és més complexa que els
tallers de vídeo, sobretot perquè a l'hora d'engegar-la s'han
de tenir presents diverses qüestions, com ara: els espais necessaris
a utilitzar (redacció, plató, realització, edició
i emissió), els recursos tècnics (per a l'enregistrament,
la realització i el visionament) la concreció del projecte
i l'elaboració del pla, sense oblidar la formació i la responsabilització
del professorat. (Martínez Martín 1995:68). En alguns casos,
molt pocs, aquestes experiències de televisions escolars han fet
alguna emissió esporàdica per via hertziana, convertint-se
així en petites emissores de televisió. Però les emissions
escolars més habituals han estat fruit de la col·laboració
entre els centres docents i les televisions locals.
Les
televisions locals: la mesocomunicació
És
en la comunicació local o mesocomunicació2
on trobem la confluència de diversos elements que defineixen i conformen
un tipus de mitjà que té en compte l'audiència potencial
i l'àmbit geogràfic. En el cas de les televisions locals
a causa de la seva poca potència d’emissió se cenyeixen a
un espai delimitat geogràficament, un espai urbà, o un municipi.
Un altre tret definitori és que l'audiència té una
realitat comuna que la cohesiona: la història, uns costums, uns
projectes de futur, etc. i per tant apareix també aquí un
interès per la recepció de missatges de contingut local que
ofereix l'emissor, sense oblidar els temes translocals i comarcals.
Ateses
les propietats de la mesocomunicació, la seva funció en l'ecosistema
comunicatiu i en l'àmbit geogràfic que ocupa, la televisió
local afavoreix la participació directa de l'audiència en
la seva programació i en els seus continguts, amb unes possibilitats
d'incidència immediata molt més àmplia que les televisions
situades en altres espais comunicatius (televisions autonòmiques,
estatals o via satèl·lit).
"La
comunicació local és un altre esglaó dins de l'espai
comunicatiu, és un espai intermedi entre la societat civil i els
mitjans de gran abast, segurament per això, els primers mitjans
de comunicació locals responen a la iniciativa popular d'associacions,
moviments socials que buscaven una forma efectiva de fer arribar al conjunt
dels ciutadans les seues inquietuds." (Gómez Mompart i Dolç
1998:89)
Així
podríem dir que les principals característiques de la televisió
local són: el seu contingut connecta la persona amb l'entorn físic
i cívic més immediat (el barri, el poble o la comarca) i
amb la informació que aquest genera. Per altra banda, i simultàniament,
també ho fa amb la realitat cultural més propera, amb la
seva llengua -i variant dialectal- i els seus costums i festes. Aquest
factor de proximitat i les característiques tècniques de
les televisions locals que utilitzen habitualment formats de vídeo
domèstic (normalment VHS o SVHS) són altres factors que possibiliten
la participació del ciutadà en la seva programació
i, per tant, segons com s'utilitzen, poden fomentar la democratització
de la comunicació. Aquestes són les claus de l'arrelament
de les televisions locals als Països Catalans.3
Cal
destacar alguns factors decisius en l'aparició i posterior extensió
de les televisions locals com a mitjà de comunicació social
en l'àmbit català. Segons apunta Miquel de Moragas (1988:92)
hi ha tres aspectes bàsics a tenir en compte: primerament les "condicions
democràtiques de la llibertat d'expressió" a principis de
la dècada dels 80; en segon lloc, el "desplaçament de la
participació juvenil cap a les noves formes de creació audiovisual";
i finalment la "presència activa dels animadors culturals i dels
xispes".
Aquestes
condicions polítiques i socials van fer que s'estenguessin les emissores
de televisió comunitàries i en molts casos un tipus horitzontal
de fer comunicació. Com diuen Emili Prado i Miquel de Moragas "l'aportació
fonamental i específica de les televisions locals s'ha de buscar,
de fet, en dues àrees: la de l'animació sociocultural i la
de la participació democràtica." (Prado i de Moragas 1991:14).
En l'apartat d'accés al mitjà i la participació democràtica,
Emili Prado i Miquel de Moragas apunten:
"L'aspecte
democràtic clau no pot ser el d'una visió restrictiva de
l'accés, que es limiti a l'ús dels instruments, o bé
a la possibilitat que cadascú pugui arribar a una emissora a dir
el que vulgui (...), sinó que l'aspecte democràtic clau resideix
en la possibilitat de crear una dinàmica política (circulació
d'informació específica i pròxima) i una dinàmica
cultural (ús dels mitjans) com una nova forma de mediació
de caràcter interpersonal, a la qual en lloc de substituir, estimula.
(Prado i de Moragas 1991:15).
L'aspecte
educatiu
Una
forma de comprendre el món comunicatiu és entrar en contacte
directe amb els mitjans de comunicació i amb les seves rutines de
producció. Això es fa inviable quan pensem en l'accés
de l'alumnat als centres de producció de televisió estatal
o autonòmiques. Per tant, aquesta aproximació l'hem de buscar
en el mateix ecosistema social que ocupa l'escola, és a dir, l'ecosistema
local. Com dèiem abans, les característiques pròpies
de les televisions locals: l'àmbit geogràfic de cobertura,
la proximitat física, la possibilitat d'accés al mitjà,
l'interès mediàtic per tot allò que pertany a l'àmbit
local i la funció social comunitària que tenen poden resultar
una eina molt útil per tal d'educar audiovisualment l'alumnat.
Per
tant, els centres docents, com a entitats actives de l'entramat sociocultural
del municipi o la comarca, han de tenir un espai en el medi social de comunicació,
com és la televisió local. Aquest espai estarà determinat
per la voluntat o capacitat de generar informació per part de l'escola
o l'institut. A partir d'aquesta premissa, es poden buscar formes de col·laboració
amb la televisió local per poder desenvolupar diversos tipus d'activitats.
Una
de les primeres propostes, amb finalitats didàctiques, per aproximar
les televisions locals i l'escola la va fer Federico Fernández Díez
(1987). Per a treballar l'educació audiovisual en els centres docents,
amb col·laboració de les televisions locals, proposava tres
línies d'actuació.
"Existeixen
actualment objectius educatius, no estrictament curriculars, en els quals
la televisió pot intervenir.
-
Anàlisi dels missatges massius. Descobrir les seves formes de manipulació,
treure partit de les seves informacions i adoptar un esperit crític.
-
Ensenyament del llenguatge audiovisual, comprendre les tècniques
que utilitzen i conèixer les fórmules d'organització
dels missatges.
-
Aprenentatge de l'ús dels mitjans per a l'expressió personal,
com a mitjà de creació i desmitificació." (Fernández
1987:40)
Com
a complement a aquestes propostes, Federico Fernández proposava
també que les televisions locals posessin a disposició dels
centres docents els bancs d'imatges de què disposen, ja que recullen
"les característiques de l'entorn immediat". Més de deu anys
després, les seves propostes no només continuen sent vàlides,
sinó que prenen més sentit que mai.
Posteriorment,
altres autors han afegit més motius perquè es doni aquesta
aproximació i utilització de les televisions locals amb finalitats
educatives.
"En
no estar subjecta a les estrictes necessitats comercials, la televisió
local és un mitjà idoni per al foment de la creació
àudio-visual i per estimular la participació no professional
al mitjà televisiu. Precisament per no estar subjecta a aquests
imperatius comercials i professionals la televisió local es pot
constituir en catalitzador del sistema educatiu i cultural de les localitats,
aspectes que, per desgràcia no reben l'atenció que es mereixen
a les televisions convencionals". (Costa, Pérez Tornero i Martínez
Abadía 1992:12).
Aquestes
potencialitats que tenen les televisions locals, i que actualment aprofiten
molts estudiants de les facultats de Ciències de la Comunicació
i joves fascinats pel mitjà, s'apropen cada vegada més a
joves d'altres edats. La pregunta és: com convertir en educativa
aquesta fascinació per la tecnologia? Algunes experiències
de col·laboració entre televisions locals i centres docents,
o en el camp de l'educació no formal, realitzades als barris de
Barcelona, i també en altres ciutats i pobles dels Països Catalans
ens mostren camins per desenvolupar les possibilitats didàctiques
d'aquest tipus de televisions.
Tipologia
d'activitats i col·laboracions
Les
col·laboracions entre les televisions locals i els centres docents
generen activitats que podríem dividir en tres grans blocs (Deó
1996): a) les activitats audiovisuals de referència o aproximació
al mitjà televisiu, b) les activitats de suport didàctic
relacionades amb el currículum i c) les activitats d'integració
que ofereixen a l'alumnat la possibilitat de participar directament en
la programació.
Segons
aquesta tipologia, les característiques pròpies de les activitats
serien les següents:
a)
Activitats de referència. Activitats puntuals o esporàdiques
proposades des de les pròpies televisions locals, des dels Centres
de Recursos Pedagògics (CRP) o d'altres entitats, amb la intenció
d'oferir als centres docents la possibilitat d'apropar i conèixer
el mitjà televisiu, sobretot des d'una perspectiva tècnica
o de producció.
Algunes
d'aquestes activitats poden ser, per exemple: visites guiades que ens donaran
una visió general dels diferents aspectes tècnics, d'organització
interna i funcionament d'una televisió. També, a través
de tallers de televisió es pot endinsar l'alumnat en el món
de la producció televisiva professional. Tallers on s'incloguin
diferents tasques a desenvolupar per l'alumnat (tècnic de so, regidor,
dissenyador gràfic, operador de càmera, conductor, etc.)
i es puguin realitzar petits enregistraments pràctics a tall d'exemple
del que és la producció televisiva. Com a exemple podem mencionar
l'activitat "A través de la televisió" realitzada a la Televisió
de Nou Barris de Barcelona. (Garcia 1999)
b)
Activitats de suport didàctic. Activitats d'educació
audiovisual proposades i organitzades per les televisions locals, o per
alguna institució educativa, com poden ser els Centres Pedagògics
de Recursos (CPR) amb la col·laboració de les emissores locals.
L'organització
d'aquestes activitats tenen una clara finalitat didàctica i desenvolupen
i complementen el treball realitzat a l'aula en qualsevol àrea.
Segons el gènere televisiu que realitzarem, podrem desenvolupar
els continguts d'una sola àrea, cas que fos un reportatge, o de
diverses àrees en el cas dels informatius. En tots dos casos el
treball de producció audiovisual és molt complex i, per tant,
les tasques que els alumnes hauran de realitzar seran molt diverses. Aquestes
activitats són una forma de rendibilitzar socialment i econòmicament
les instal·lacions de la televisió local en hores que no
es fa producció (vegeu en aquest mateix volum, en l'apartat dedicat
a secundària "Com és i com es fa la televisió" de
Vanessa Ros i Sara Reñé).
c)
Activitats d'integració. Aquestes activitats solen ser puntuals
o periòdiques i la característica principal és la
participació directa de l'alumnat en algun espai televisiu periòdic
que s'emet per antena, ja sigui en la seva realització total o en
alguna de les seves fases.
Les
col·laboracions o espais televisius són normalment molt espaiats
(mensuals, bimensuals o trimestrals) a causa de la complexitat de la producció
audiovisual. La intenció d'aquestes col·laboracions és
la d'integrar en la programació de la televisió local les
informacions i activitats escolars. Aprofitant aquesta col·laboració
més estreta i contínua, els alumnes, coordinats pel professorat,
poden dissenyar activitats audiovisuals tant de caire lúdic com
didàctic. D'aquesta forma, l'alumnat és directament responsable
de part de la programació de la televisió local (vegeu més
endavant, en l'apartat de primària "El Cargol Noticiari" d'Elisabet
Palau et altri i "Hola nens!" d'Encarna Isanda i Lola Abelló).
Malauradament,
però, són molt escasses les experiències d'integració
que hi ha, podríem apuntar-hi algunes causes:
- Les
poques activitats de referència i de suport didàctic que
es realitzen en els centres docents i que en molts casos podrien desembocar
en activitats d'integració o com a mínim en una col·laboració
més estreta amb la televisió local.
- El
poc interès de la majoria de les televisions locals per integrar
en la seva programació informació dels centres docents (actes,
activitats, etc.), menystenint així els centres com una entitat
sociocultural més del municipi o la comarca.
- La
manca de relació que hi ha entre l'interès didàctic
del programa realitzat per l'alumnat -procés i continguts- i la
qualitat -tècnica i formal- que es reclama des de les televisions
locals.
Metodologia
i avaluació
La
poca elaboració pedagògica d'aquestes activitats educomunicatives,
tant en les experiències de les televisions escolars com en les
col·laboracions dels centres amb les televisions locals, fa que
les finalitats didàctiques i fins i tot la metodologia fallin. Això
ens indica la necessitat d'elaborar una metodologia i avaluació
de l'activitat abans de la seva execució.
Recollint
algunes de les valoracions mencionades anteriorment, podríem afirmar
que qualsevol projecte didàctic que impliqui una producció
audiovisual escolar (vídeo, televisió escolar o local, etc.)
ha de tenir en compte, com a mínim, tres aspectes: els didàctics,
els tècnics i els organitzatius.
Els
didàctics
- Disseny
del projecte i selecció temàtica adequada al nivell educatiu
de l'alumnat que el desenvoluparà.
- En
la producció cal evitar la "fascinació tecnològica"
del mitjà utilitzat, per això serà necessari donar
sempre contingut, ja sigui didàctic o lúdic, al programa
que vulguem realitzar.
- Pel
que fa al contingut i a la forma del missatge, cal evitar el calc o la
imitació del model comunicatiu unidireccional de les grans cadenes
de televisió i buscar un model participatiu i horitzontal.
- Paral·lelament
a la producció audiovisual, s'han de realitzar activitats d'anàlisi
crítica dels missatges audiovisuals, per donar una visió
global i així poder conèixer el mitjà televisiu en
tota la seva dimensió.
- Al
final de la producció és imprescindible que l'alumnat faci
una autoavaluació crítica del treball realitzat, i, sempre
que sigui possible, un visionat públic del projecte a través
de la televisió local, o bé en el centre per circuit tancat
de televisió.
Els
tècnics
- Adequar
el projecte i les activitats que se'n derivin a la tecnologia audiovisual
que hi hagi al centre o, posat cas, a la televisió local.
- Conèixer
mínimament el funcionament de la tecnologia que anem a utilitzar,
les possibilitats expressives de l'equipament i també del llenguatge
audiovisual, per evitar, així, falses expectatives entre l'alumnat.
- Abans
de començar el projecte, l'alumnat ha de saber quins espais són
necessaris per a la realització del programa (plató, set
d'entrevistes, exteriors, etc.) i condicionar-los.
Organitzatius
- Implicació
directa de l'alumnat en el projecte i la producció, com a forma
d'interessar-lo pels continguts que volem transmetre, per a la qual cosa
cal formar petits grups de treball que assumeixin tasques concretes.
- Davant
dels problemes tècnics d'una producció audiovisual, buscar
les vies perquè l'alumnat pugui resoldre'ls per ells mateixos (consultant
al personal de la televisió local, per exemple).
|
