| Fa
uns anys la imaginació era l’únic bitllet que els nens i
les nenes necessitaven per jugar, per creuar el mirall i passar a l’altra
banda, per viatjar als països més estranys i llunyans, per
anar per l’espai i visitar d’altres planetes. Avui el bitllet de qualsevol
viatge a l’altra banda del mirall és el comandament a distància
de la televisió. Un bitllet que et transporta a un paisatge de Sierra
Leone o de Mart, et situa enmig d’un conflicte bèl·lic imaginari
o real a qualsevol hora del dia o de la nit.
Però
aquests viatges a "l’altra banda" de la pantalla que ens mostren els mitjans
de comunicació audiovisuals com la televisió, el cinema i
aviat les xarxes com internet, no són una realitat de 360º,
són una "realitat plana" bidimensional. Un fragment, una part d’aquesta
realitat que els mitjans seleccionen, retallen, ens mostren i ens relaten
d’acord amb els seus interessos. Per tant, la pantalla de televisió
no és una finestra al món des d’on podem dirigir la nostra
mirada cap on volem, sinó que és més aviat un marc,
un escenari en el qual es construeix una versió del món.
Així, doncs, no som nosaltres que mirem a l’altra banda del mirall,
sinó que són els mitjans els qui ens mostren la seva mirada,
la seva realitat, i ens fan centrar la mirada sobre certs aspectes, deixant
de banda molts altres.
Els
missatges que la televisió ens aboca al menjador de casa estan conformats
d’imatges, de paraules, de música o de silencis, de valors i contravalors
que construeixen EL sentit del missatge, un sentit que moltes vegades s’amaga
entre els seus components i que cal destriar per comprendre’l. Per això,
per decodificar i comprendre el contingut final del missatge audiovisual
hem de saber llegir-ne (en el sentit de mirar i entendre) totes les parts:
les imatges, els sons, els valors i els contravalors que transmeten, els
rols que formen part del missatge i, també, conèixer els
mecanismes i interessos pels quals es construeix.
Sociòlegs,
psicòlegs i comunicòlegs coincideixen a afirmar que hi ha
tres pilars que sustenten, que participen en la socialització dels
infants i els joves en el nostre temps: la família i els amics,
l’escola i els mitjans de comunicació, sobretot la televisió.
Són aquestes tres institucions les que construeixen i transmeten
el sentit, la nostra representació mental, el nostre univers simbòlic
que nosaltres mateixos definim com a coneixement. En el cas de la televisió
i dels mitjans de comunicació audiovisuals, les possibilitats socialitzadores
van més enllà de l’estadi individual i del grupal, desenvolupant
un socialització intergrupal i també institucional.
"Vivim
en un món en el qual els mitjans de comunicació són
omnipresents: un nombre creixent d'individus consagra gran part del seu
temps a mirar la televisió, a llegir diaris i revistes, a escoltar
gravacions sonores o la ràdio. En certs països, per exemple,
els nens passen ja més temps davant la pantalla de televisió
que a l'escola."
"Lamentablement,
la majoria dels sistemes d'educació formal i no formal a penes es
movilitzen per desenvolupar l'educació relativa als mitjans de comunicació
o a l'educació per a la comunicació. Amb molta freqüència,
un veritable abisme separa les experiències educacionals que proposen
aquests sistemes i el món real on viuen els homes". (UNESCO 1982)
El
nou mil·lenni ens presenta a educadors i a comunicadors un nou repte:
fer conèixer l’ecosistema comunicatiu que ens envolta, un ecosistema
cada vegada més divers i complex tant tecnològicament com
socialment i comunicativament. Per a tal fi, és necessari no tan
sols tenir els suficients coneixements analítics per interpretar-lo,
sinó que és necessària una lectura crítica
dels mitjans de comunicació.
Com
recull la "Declaració sobre Educació dels Mitjans" de la
UNESCO (1982), l’educació en comunicació ha d’anar més
enllà de l’educació formal que s’imparteix en les escoles
i els instituts, ha d’implicar altres col·lectius socials i professionals
per aconseguir una educació en comunicació global.
"L'educació
relativa als mitjans de comunicació serà més eficaç
si els pares, els mestres, el personal dels mitjans de comunicació
i els responsables de les decisions reconeixen que tots ells tenen una
tasca a dur a terme en la creació d'una consciència crítica
més aguda dels oients, els espectadors i els lectors. Reforçar
la integració dels sistemes d'educació i de comunicació
constitueix, indubtablement, una mesura important per fer més eficaç
l'educació." (UNESCO 1982)
L'anàlisi
crítica dels textos televisius i el llenguatge audiovisual són
elements importants en l'educació en televisió, però
moltes vegades, aquesta no es pot desplegar globalment a causa de l'habitual
manca d'equipament audiovisual a escoles, instituts i altres centres educatius.
Així, doncs, el procés de producció, un dels aspectes
importants de l'educació en televisió, queda minvada, o simplement
desapareix del currículum.
Les
televisions locals com a centres de producció audiovisual més
pròxims a les escoles i instituts poden posar a l'abast de l'alumnat
una tecnologia professional o semiprofessional que molts pocs centres tenen,
resolent les limitacions d'equipament que es posen de manifest quan es
vol fer una activitat de producció audiovisual a les aules.
Però
només si la televisió local, ja sigui d'iniciativa pública
o privada, desenvolupa una comunicació de proximitat, ciutadana
i participativa -de les persones, de les entitats- serà una televisió
que assumirà la funció i la capacitat educadora del mitjà.
I cal que es doni una aproximació i col·laboració
entre els centres i les televisions locals.
Finalment,
les experiències que es presenten en aquest llibre constaten que
el treball de producció audiovisual en l'àmbit escolar, ja
sigui amb vídeo o televisió, potencia un model educatiu participatiu,
actiu i grupal, que altres TIC (Tecnologies de la Informació i de
la Comunicació) no desenvolupen quan s'aborden des d'una perspectiva
pedagògica.
|
