| Tots
els estudis recents sobre el panorama actual dels mitjans de comunicació
apunten que, al costat del procés de progressiva globalització
de continguts, canals de transmissió i titularitat empresarial,
hi ha una emergència de l’anomenada comunicació de proximitat.
Sembla que, cada cop més, el públic busca informacions, representacions
mediatitzades i construccions narratives sobre tot allò que li és
proper i conegut. En el cas de Catalunya, aquesta tendència ve reforçada
per la presència d’una llengua i una identitat cultural pròpies.
Per tant, enmig d’un ecosistema marcat per les grans concentracions, les
fusions i les aliances d’àmbit internacional, el model de televisió
local o de proximitat és més vigent i més vigorós
que mai.
Sobretot
en els últims anys, el sector televisiu ha viscut un creixement
de l’oferta local, que s’està materialitzant fins i tot amb la creació
de xarxes de caràcter supralocal (moltes d’elles de tarannà
i concepció multimèdia). En un primer moment, aquestes xarxes
integraven sobretot projectes de ràdio i premsa. Més tard
s’hi van incorporar també edicions digitals (cd-rom i on-line).
Però la televisió hi juga un paper cada cop més decisiu,
afavorida per l’abaratiment de les tecnologies i el procés de digitalització.
Per tant, es preveu una consolidació progressiva d’estratègies
i grups empresarials de caràcter transversal i multimèdia
dins de la perspectiva de la comunicació de proximitat. En aquest
marc, comença a dibuixar-se el futur de la televisió local
professionalitzada a Catalunya.
Història
i situació de la televisió de proximitat
La
televisió local que existeix actualment a l’Estat espanyol es podria
definir com: "un servei de televisió parcialment regulat, desenvolupat
al llarg dels últims 20 anys, d’àmbit inferior al d’una comunitat
autònoma i dispers en el territori, que emet al marge dels sistemes
convencionals de transmissió de senyals a través de freqüències
i demarcacions de cable autoatribuïdes" (Pérez, 2000:97). Sota
aquesta definició genèrica, a Catalunya coexisteixen projectes
públics municipals, projectes empresarials, projectes polítics,
projectes orientats a la difusió de confessions religioses i projectes
comunitaris sense ànim de lucre.
La
primera televisió local de Catalunya va ser també la primera
de l’Estat espanyol: TV Cardedeu, que va començar a emetre el 1981.
Aquesta iniciativa va desencadenar, durant la dècada dels anys 80,
una etapa molt vigorosa pel que fa al desenvolupament i la consolidació
d’aquest nou fenomen comunicatiu, molt lligat a la recuperació de
les llibertats democràtiques i a l’eclosió de les ràdios
lliures. A principis dels 80, ja es podien comptar unes 40 emissores locals
de televisió per ones hertzianes (Prado i de Moragas, 1991). Durant
aquesta fase inicial, es tractava d’iniciatives de tipus comunitari, vinculades
al moviment associatiu i formades per personal amateur. Els anys 90, però,
han significat el pas progressiu cap a models cada cop més subjectes
a criteris empresarials o municipals, amb una tendència creixent
a la professionalització de les estructures. Per tant, hores d’ara,
el sector de la televisió local catalana es caracteritza per la
coexistència de models molt heterogenis i amb finalitats molt diferents
(Guimerà, 2000), fins i tot dispars.
Tant
la història com el panorama actual de la televisió local
a l’Estat espanyol vénen determinats per la desregularització
del sector i, per tant, la situació sine die d’al·legalitat
a què està subjecte. Precisament per reivindicar davant les
administracions una normalització de la situació, el 1984
es va fundar a Cardedeu la Federació Pro-legalització de
les Televisions Locals a Catalunya. Però, avui dia, encara no s’ha
assolit la regulació plena del sector. Això ha provocat que,
tot i tractar-se d’un fenomen de gran dinamisme, sempre hagi estat marcat
per la inestabilitat, hipotecat per la indefinició jurídica
i dues dècades d’al·legalitat.
Pendent
de l’aprovació d’una llei definitiva que la reguli i encara subjecta
a la transitòria (Llei 41/1995 del Congrés dels Diputats
sobre "Regulació de les televisions locals per ones hertzianes"),
la televisió local de l’Estat espanyol espera que hagi arribat el
moment per al ple desenvolupament de les possibilitats comunicatives i
empresarials del sector. Però el Pla Tècnic Nacional de Freqüències
per a les televisions locals encara no s’ha elaborat. Aquest ha d’establir
les freqüències disponibles a cada ciutat per a les televisions
locals i posar en marxa els concursos de concessió, que regularien
definitivament el sector. L’absència del pla tècnic està
tenint un impacte molt negatiu sobre les emissores locals catalanes. El
1996, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret 320/1996 de "Regulació
del règim jurídic de les televisions locals per ones terrestres",
que desenvolupava normativament els criteris generals de la Llei 41/1995.
Aquest decret posava en marxa també el concurs de concessions, ara
aturat. Aleshores es preveia que el 1997 hauria conclòs la legalització
de les televisions locals i s’hauria definit el mapa d’aquestes a Catalunya.
(Guimerà, 2000).
El
govern espanyol justifica que tot el procés de regularització
estigui aturat per la conveniència d’esperar el traspàs de
tecnologia analògica a digital (TDT o televisió digital terrestre
i cable). Però s’hi entreveu també un rerafons polític
a l’hora aplicar una norma que prioritza el paper dels ajuntaments, i els
interessos dels grans grups mediàtics per fer-se amb una posició
de privilegi dins del mercat televisiu. A més, cal tenir en compte
que el 1997 es va debatre en el Congrés dels Diputats un Projecte
de Llei del PP per tal de liberalitzar el sector, però el va haver
de retirar per manca de suport parlamentari. A les eleccions generals del
passat mes de març, el PP va obtenir majoria absoluta. Per tant,
caldrà veure què passa.
Malgrat
aquest marc d’al·legalitat que ha dificultat les inversions i un
ple desenvolupament del sector, el nombre de televisions locals a Catalunya
sempre ha estat molt elevat. A finals de 1999, l’Incom (Institut de la
Comunicació) de la Universitat Autònoma de Barcelona va censar
97 emissores en funcionament -49 d’iniciativa privada i 48 de municipals-
i 4 en projecte -les dels ajuntaments de l’Hospitalet de Llobregat, Badalona,
Lleida i Tarragona, de les quals les dues primeres ja funcionen hores d’ara-.
Es tracta de 97 emissores repartides entre 89 poblacions catalanes. En
tenen dues: Barcelona (aviat seran 3), Girona, Berga, Sitges, Manresa,
Igualada, Terrassa i Mollet del Vallès. La majoria es troben en
ciutats de dimensions mitjanes: 12 són a poblacions de més
de 50.000 habitants, 12 a d’altres d’entre 20.000 i 50.000 habitants i
36 a localitats d’entre 5.000 i 20.000 habitants.
Segons
aquest estudi de l’Incom, hi ha una major presència d’emissores
de televisió local a les comarques de Barcelona (59, sobretot dins
l’àmbit metropolità (38) i les comarques centrals (21), seguides
de Tarragona (20, sobretot a Terres de l’Ebre (14) i Girona (16), i un
buit molt gran a Lleida (2). Però el mapa definitiu de la televisió
local catalana resta pendent del ple desenvolupament del marc jurídic
i de la resolució del concurs que va convocar la Generalitat de
Catalunya el 1997. S’hi van presentar 981 sol·licituds (215 d’ajuntaments
i 766 per part de 138 entitats o empreses privades) en un total de 405
municipis, a 166 dels quals hi havia una sola sol·licitud. Això
pot multiplicar per deu el nombre de televisions locals a Catalunya i atorgar
un protagonisme destacat al sector privat (Guimerà, 2000).
De
les 97 televisions locals censades per part de l’Incom, 81 tenen una emissió
regular. Però encara hi ha un nombre considerable d’emissores que
no emeten amb regularitat (16), sobretot aquelles de poblacions més
petites. Normalment ho fan només per les festes majors, l’estiu
i el Nadal. Moltes d’elles donen continuïtat a l’emissió a
través d’un servei de teletext. L’estudi també destaca que
el 45.3% de les televisions locals emeten cada dia i quasi el 75% ho fan
més d’un cop per setmana. A les 81 d’emissió regular, les
programacions més usuals són: tot producció nova (33),
producció nova amb multidifusió (32) i producció nova
amb teletext (12). Els dos grans tipus de programes comuns a les televisions
locals catalanes són els basats en el macrogènere informatiu
i les retransmissions d’actes locals. En un segon lloc, apareixen programes
molt diversos, des d’espais de divulgació fins a altres de futurologia
i parapsicologia, musicals basats en videoclips, agenda d’activitats, informatius
especialitzats i esdeveniments esportius. També són molt
freqüents els programes de televenda a les televisions locals de titularitat
privada. La presència del català és majoritària,
representa el 100% de la producció pròpia.
Reptes
de futur i propostes integradores
La
introducció de les tecnologies digitals i l’abaratiment de costos
de producció estan dibuixant un futur esperançador per a
les televisions locals. Malgrat tot, en tota anàlisi coherent, cal
tenir en compte l’excessiva instrumentalització política
del sector, que fa perillar tot tipus de projectes unitaris, basats en
criteris de servei públic o bé empresarials. "A part de les
condicions que marqui la legislació sobre el tema, la viabilitat
de la televisió local estarà determinada per la seva capacitat
d’incorporar-se als canvis que s’estan operant en el camp de la televisió
i les telecomunicacions. També serà definitiva la seva capacitat
per competir i oferir un producte propi, que justifiqui la seva ubicació
en un panorama caracteritzat per la multioferta de canals i de serveis"
(Pérez, 2000:107).
Entre
les principals transformacions derivades de la digitalització destaca
la multiplicació de canals disponibles. Aquest nou panorama televisiu
que s’està conformant deixa entreveure quatre grans eixos: oferta
de continguts, producció, finançament i consum. Pel que fa
a aquest darrer punt, sembla que la fragmentació de les audiències
anirà més enllà de la segmentació de públic,
amb la qual cosa en resultaran fragments de composició heterogènia.
Per tant, es dibuixa un futur de les televisions locals com a centres productors
i proveïdors de continguts locals per a diferents serveis de televisió,
informació i cultura.
En
aquest nou marc que s’està configurant, cal que les televisions
locals siguin capaces d’aprofitar els avantatges de disposar, gràcies
a la generalització de la tecnologia digital, d’estàndards
de qualitat homologable. Per tant, se’ls planteja un doble repte: la incorporació
de les tecnologies digitals en el procés de producció, i
la introducció en les noves xarxes de distribució (el cable
i la TDT). Pel que fa al cable, és obligatori per llei (Llei de
les telecomunicacions per cable 42/1995, de 2 desembre, del Congrés
dels Diputats) que totes les empreses concessionàries incloguin
a la xarxa totes les emissores locals de la demarcació que ho sol·licitin.
Respecte a la televisió digital terrestre (TDT), cal veure com es
fa distribució. D’entrada, el Pla Tècnic Nacional de Freqüències
per a la TDT reserva fins a dos canals a l’àmbit local, sempre que
quedi espai radioelèctric disponible (Guimerà, 2000).
Tot
i l’oportunitat de desenvolupament del sector que brinda la tecnologia
digital, caldrà que les televisions locals abordin la reestructuració
professional i siguin capaces d’articular propostes de programació
convincent. Així mateix, s’hauran d’erigir en plataformes especialitzades
en productores de proximitat, amb l’objectiu de vendre-les a altres canals
i plataformes de televisió de més envergadura interessades
a obtenir producció de qualitat equiparable a costos baixos.
Però
això no els ha de fer perdre de vista que han de continuar assegurant
l’accés i la implicació de la ciutadania de referència
dins la seva programació i la seva producció pròpia.
És a dir, han de continuar articulant les seves possibilitats socialitzadores
i dinamitzadores de l’entorn. Però caldrà que vagin més
enllà. Les televisions locals també s’han de plantejar donar
una difusió de proximitat (tractada i empaquetada adequadament)
de continguts globals.
Els
darrers tres anys, a Catalunya han sorgit diverses propostes de producció
i distribució en xarxa, especialitzades en televisió local
i comunicació de proximitat. El Circuit de Televisions Locals (CTVL),
que va néixer el febrer de 1999, és una iniciativa de la
Federació pro-legalització de les TV Locals a Catalunya (refundada
el passat mes de maig de 1999 com a Coordinadora de Televisions Locals
de Catalunya) i el Consorci de Comunicació Local1.
En un primer moment, va començar com un servei bàsic de distribució
de notícies i programes, però de mica en mica s’hi han anat
consolidant altres aspectes: plataforma de coproducció entre les
televisions locals, central de compres i gestió unitària
de drets i serveis. A partir de setembre de 2000, el CTVL ha encetat una
nova fase amb la distribució per satèl·lit de 2h 15’
diaris de programació, la creació d’una extranet comuna per
a l’oferta i l’adquisició de programes, i la convocatòria,
cada mig any, del Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC), per tal de fomentar
la coproducció i la compra en xarxa de produccions. En aquests moments
ja hi ha més de 30 televisions locals associades al CTVL, sobretot
de les comarques de Barcelona, però també de Tarragona i
Girona. A més, cal destacar que es tracta d’una plataforma força
heterogènia, que aplega estructures municipals, privades i comunitàries.
Dues
altres experiències que cal esmentar són: IntraCatalònia
i Canal Local Català S.L. A iniciativa del Consorci Local i Comarcal
de Comunicació (constituït per les diputacions de Lleida, Girona
i Tarragona, i un grup d’ajuntaments), es va posar en marxa IntraCatalònia,
també durant 1999. L’objectiu d’aquesta societat és donar
serveis als mitjans de comunicació local de Catalunya. Per tant,
ofereix també productes audiovisuals acabats per a les televisions
locals. D’altra banda, el Canal Local Català S.L. creat el 1998,
està integrat per diverses televisions locals de titularitat privada
ubicades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Es tracta bàsicament d’una productora per promoure la distribució
i la difusió en xarxa de programes produïts per cada una de
les televisions integrants. També potencia intercanvis de programes
i coproduccions puntuals.
A les
televisions locals catalanes els resta encara abordar el repte d’integrar
Internet dins la seva oferta. Es tracta d’un nou suport que els permetrà
una cobertura mundial i, per tant, superar la barrera municipal o de la
zona de la freqüència. Internet es dibuixa també com
un instrument òptim per "crear comunitat", ja que és capaç
de facilitar el feed-back i multiplicar les dosis d’interactivitat.
Per últim, obre a les televisions locals el camí de la producció
multimèdia.
Proximitat
i acció educativa
"Les
televisions locals catalanes estan passant d’un model basat en l’espontaneïtat,
la participació ciutadana i la democratització a un model
més empresarial" (Guimerà, 2000:233). Aquest procés
de transformació les porta a plantejar-se quin paper volen jugar
a partir d’ara com a plataforma d’acció educativa lligada a l’entorn
immediat. Per tant, hauran de veure com integrar aquesta funció
socialitzadora dins les seves estructures cada cop més professionalitzades
i determinades per l’eficiència econòmica.
L’auge
de les noves tecnologies de la informació i la societat del coneixement
fa que les figures del periodista, el mestre o el professor/investigador
es trobin en un procés de mutació radical (Marín i
Tresserras, 2000). Això fa pensar en una major oportunitat de convergència
instrumental i tecnològica entre aquestes professions. Però
aquesta no sempre anirà acompanyada d’una major confluència
d’interessos ni de més facilitats a l’hora de plantejar, desenvolupar
i experimentar metodologies de treball i iniciatives conjuntes. El repte
és aconseguir, d’una banda, obrir les aules i, de l’altra, dinamitzar
els centres de producció audiovisual de proximitat. Cal que les
televisions locals es convencin que poden jugar un paper clau com a agents
educatius.
Sembla,
d’entrada, que la interactivitat i l’abaratiment de tecnologies que propicia
la digitalització poden intervenir positivament a l’hora de trobar
nous punts de contacte i d’interacció entre centres educatius i
televisions locals. Però el desenvolupament de la televisió
interactiva i les noves tecnologies de la informació haurien d’anar
acompanyades de la voluntat i el convenciment de desenvolupar estratègies
i experiències conjuntes d’educomunicació.
|
