L’Ona de les Dones ha estat un dels tallers desenvolupats en el marc d’un projecte de formació destinat a dones aturades, el qual tenia un doble objectiu: la inserció al mercat laboral de les dones i la promoció de la igualtat d’oportunitats en els seus municipis. Aprofitant l’existència d’una televisió local a un dels municipis on es desenvolupava el projecte, concretament Puçol, a la comarca de l'Horta de València, el taller de mitjans de comunicació treballava l’educació del receptor i la producció d’un espai televisiu propi en què les mateixes dones prenien la paraula.

La necessitat d’una educació en els mitjans, consensuada a les societats europees, és encara més necessària en una tasca educativa dirigida a trencar estereotips, superar prejudicis i obrir noves possibilitats a grups minoritaris i/o discriminats. Des d’aquest punt de vista, el taller es plantejava com a objectius capacitar les dones en l’examen i interpretació dels missatges que emanen dels mitjans de comunicació, capacitar-les a la recepció crítica de missatges i encoratjar-les a desenvolupar opinions independents al voltant dels missatges que es transmeten a través dels mitjans de comunicació. Juntament aquests objectius de desenvolupament individual, el taller de mitjans de comunicació pretenia l’apropiació per part de les dones d’una infraestructura i un espai massmediàtic ja existent al municipi, que no tenien al seu abast. Com a recurs pedagògic, la televisió ens permetia traure les càmeres al carrer, eixir fora de l’aula i donar així una repercussió i una rellevància pública al nostre treball.

El taller en el context del projecte

Dintre de la iniciativa europea Empleo, dirigida a la formació dels treballadors que per diverses situacions vitals es troben amb entrebancs particulars al mercat laboral, es troba el programa Now (New Oportunities for Women). A la darrera convocatòria d’aquest programa es presentaren a l’Estat espanyol una sèrie de projectes, un dels quals era Puente-Now, en el marc del qual vam desenvolupar la nostra acció.

Aquest tipus de projectes es plantegen des de la filosofia que dintre del corrent feminista més recent es coneix com empowerment. Es tracta que les dones dirigisquen el rumb de les seues vides, però no sols, sinó també de trencar la seua exclusió dels àmbits públics de decisió, de la creació de discurs, de poder al cap i a la fi. Per a treballar que les dones tinguen capacitat de decisió a la seues vides, una bona part d’aquests projectes, entre ells el nostre, les ofereix formació ocupacional directament pensant en la seua inserció sociolaboral. Si açò està prou clar en la majoria de projectes d’aquest tipus, el que queda més per definir és com es treballa l’altra cara del concepte de empowerment, que consisteix que les dones participen dels àmbits públics de poder. Per donar una resposta concreta a aquesta necessitat de treball, programàrem un treball al voltant dels mitjans de comunicació.

A banda de la nostra condició de periodistes, consideràrem que un treball al voltant dels mitjans de comunicació ens permetia d’una banda desmitificar-los davant de les dones i d’altra aconseguir que elles mateixes prengueren el protagonisme accedint a una esfera pública en el seu marc més immediat, el seu poble. Potser necessitem explicar-vos com eren les dones i la resta de persones implicades del nostre projecte per poder traslladar-vos una idea més ajustada del nostre treball.

El Projecte Puente-Now va ser desenvolupat entre desembre de 1998 i desembre de 1999, tot i que la tasca de programació es va desenvolupar durant l’any 1997. En ell participaven cinc municipis de dues comarques valencianes properes a la ciutat de València, l’Horta Nord i Camp del Túria: Puçol, Pobla de Farnals, El Puig, Albalat dels Sorells i la Pobla de Vallbona. Els propis ajuntaments d’aquests municipis eren els encarregats de dirigir-se a les dones del poble per informar-les del projecte. Se’ls plantejava com una oportunitat de formació de cara a la recerca de treball, i al seu creixement personal. L’entitat promotora del projecte, que ens va contractar a nosaltres i a deu professors més, era una cooperativa de treball associat dedicada a la formació de nens i nenes, amb 12 anys d’experiència en la formació reglada, Gençana. L’entitat pública responsable d’aquest projecte era la Conselleria d’Ocupació, Indústria i Comerç de la Generalitat Valenciana. Part de la formació s'impartia en les instal·lacions de la cooperativa a les vesprades, quan els xiquets acabaven l’escola, i l'altra part es donava en els municipis, espais diversos que es convertiren en aules polivalents per a ús formatiu, gràcies a l’existència del projecte. Les classes que s'impartien als municipis tenien horari de matí. Quan les dones es desplaçaven a la cooperativa tenien a la seua disposició dos serveis per a elles fonamentals, autobús i guarderia, perquè vingueren amb els seus fills en cas que fora necessari. 

A banda dels mòduls formatius, mensualment se celebraven als diversos pobles conferències que prenien a la dona com a punt de partida. Dona i literatura, Dona i història, Dona i… va ser el cicle de conferències que denominàrem Plenilunio. Les dones acudien a les conferències desplaçant-se moltes vegades del seu poble a un altre. Vam plantejar des del principi que el nostre treball se situava dins d’un corrent del qual ens sentíem hereves, el feminisme, però sense fer-ho massa evident, per la quantitat de dones que no s'identificaven amb aquesta etiqueta, ja que per a moltes dones tenia una connotació negativa i era generadora de conflicte en l’àmbit familiar.

S’interessaren pel projecte més de 400 dones de les quals varen participar finalment al voltant de 200 en les activitats formatives. El 38,9% de les dones tenien entre 25 i 30 anys, un 35,2% entre 30 i 40 anys i un 25,9% entre 40 i 55 anys. Es tractava, doncs, d’un col·lectiu de dones relativament joves i que tanmateix depenien econòmicament de tercers: un 41,8% depenien del seu marit o parella i el 18% dels seus pares. Un poc més de la meitat de les participants tenien entre 1 i 2 fills en edat escolar. Un 52% no treballaven fora de casa. El 17% realitzava algun treball sense contracte i el 7% ajudava la seua parella en el negoci. La resta estava contractada a mitja jornada. El seu nivell de formació era mitjà-baix: 10% sense estudis, 26% amb certificat d’escolaritat i 50% amb batxillerat i/o formació professional i 14% de diplomades i/o llicenciades. Eren dones majoritàriament a càrrec del manteniment del domicili i d’atenció a les necessitats familiars. Un 62%, davant la pregunta de qui es preocupava de les tasques de la casa afirmava que ella mateixa i el 30% afirmava que la seua mare. Com veieu es tractava de dones que es menejaven principalment en l’àmbit domèstic de municipis, on podem dir que vora el 90% de les llars tenien una dona a càrrec de les tasques domèstiques.

Un dels fenòmens que vam observar i que en un principi no compreníem massa bé era que en fer les conferències mensuals amb convidats del món de la cultura, la historia, el feminisme… les dones d’un municipi concret assistien més quan les conferències se celebraven en un municipi distint al propi. En avançar el projecte ens adonàrem que darrere de l'absència a les conferències al propi municipi s’evidenciava un problema que treballàvem al taller de mitjans de comunicació: la sortida a l’espai públic i pròxim.

L'Ona de les Dones

L’Ona de les Dones va ser el taller de mitjans de comunicació que realitzàrem dins d’aquest projecte Now. Concebut amb una sessió setmanal de dues hores amb un grup fluctuant de 10 dones, va tenir lloc entre els mesos de febrer de 1999 a desembre del mateix any amb el parèntesi dels mesos d’estiu. En aquest treball ens plantejàvem capacitar les dones en l’examen i interpretació dels mitjans de comunicació, dels seus missatges, de les seues formes així com possibilitar un gradual apropament al mitjà televisiu, trencant prejudicis i temors, potenciar-ne un ús d’acord amb les necessitats de les dones.

Per possibilitar tot açò, ens plantejàrem una metodologia dinàmica i participativa. Preteníem estimular la comunicació i trencar la unidireccionalitat de la comunicació verbal i ho aconseguíem amb sessions de jocs de confiança i coneixement per permetre que totes les dones es conegueren entre si, així com comunicar sentiments de distinta manera, donar i rebre objectes, afavorir una actitud d’escolta i comprensió, i experimentar els diferents punts de vista.

El contingut de les diverses sessions preveia introduccions a la comunicació de masses, la història dels diversos mitjans: ràdio, premsa, cinema i televisió, i un acostament a la pràctica periodística potenciant la participació en l’elaboració de productes massmediàtics propis. 

Alguns dels resultats en format audiovisual han estat l’elaboració d’un espai televisiu propi, la preparació d’una tertúlia televisiva i l’aparició durant els mesos d’execució del taller als informatius locals de la televisió de Puçol, El Puig i la Pobla de Vallbona. A banda, hem generat tres revistes informatives sobre el projecte, "Puente" i tants fulls volanders com mesos de treball han dut a terme les més de 140 dones que hi ha participat.

Sota la màscara de l’entreteniment, la televisió educa els nostres gustos i valors, ens mostra l’existència de formes de vida i de maneres ideals de veure el món i d’actuar en ell, així com prototips a imitar i formes de solucionar problemes i conflictes de la vida quotidiana o de la política internacional. En el taller de mitjans de comunicació l’Ona de les Dones partírem de la premissa que les dones estan exposades a una gran quantitat de continguts, la major part d’ells mostren un comportament estereotipat al voltant del pensar i quefer de la dona a la societat. Els estereotips com a generalitzacions i simplificacions de la realitat, que afecten a l’àmbit de les creences, les opinions i els significats i que es mouen l'àmbit de la consciència, conformen formes de comportament i d'acció. La televisió en forma subtil i invisible influeix en la forma com les dones constitueixen i perceben la realitat. La televisió educa les persones i influeix en la seua conformació cultural. Aquestes són algunes de les qüestions que hem estat treballant des del taller de mitjans de comunicació. Un taller que partia de la necessitat de crear canals d’informació-comunicació fent ús de l'emissora de ràdio i /o televisió local i comarcal per expressar la pluralitat de veus del projecte. Es necessitava implicar el màxim d’entitats públiques i sobretot, implicar les dones beneficiàries del projecte en la realització de les accions a desenvolupar.

El primer programa es va convertir en un espai d’entrevistes, reflexió, opinió, etc. una espècie de reportatge d’imatges, cites, opinions i lectura de textos sota el títol: Què cal fer per promoure la igualtat d’oportunitats? Paral·lelament s'anaren desenvolupant tota una sèrie de miniespais temàtics al voltant dels esdeveniments del "Puente". Les dones del taller de mitjans de comunicació hi participaven.

Partírem de la necessitat que les dones participaren al màxim de l’elaboració de l’espai televisiu, enregistrament, preparació, planificació, guió, entrevistes, etc. i així vam estar elaborant un guió per al programa. En aquell moment decidíem, a partir del que havíem criticat en les sessions teòriques, quin pla ens agradava més, de quina manera ens volíem fer visibles a l'espai públic, com volíem parlar, què volíem dir, tot un seguit de formes d'actuar que discutíem, consensuàvem i realitzàvem.

Valoració de l'experiència

Realitzar un taller de mitjans de comunicació als diversos municipis abans esmentats ens va demostrar que existeix una distància entre allò que el municipi disposa quant a mitjans i infraestructura i allò que realment es pot utilitzar. Prompte ens adonàrem que allò que ens semblava més típic de la comunicació municipal, un butlletí d’informació, una ràdio municipal, etc. en els municipis implicats al nostre projecte no ens ho anàvem a trobar. Al primer esborrany de la programació, ens havíem plantejat treballar en format ràdio i premsa. La nostra experiència com a periodistes en aquests camps així com la realització de tallers de formació de ràdio i premsa ens donava eines per tirar endavant. La realitat massmediàtica de la zona ens va fer replantejar-nos els tallers, ja que tres municipis estaven dotats de servei de televisió municipal amb emissions més o menys constants d’informacions municipals, tertúlies o resums d’esdeveniments lúdics. D’aquests tres municipis, però, sols va ser real el treball a la televisió de Puçol. Als altres dos, La Pobla de Vallbona i El Puig, la infraestructura estava en mans d’unes poques persones, que feien inaccessibles els mitjans, com són el cas Tele-Pobla o el cas dels estudis de la televisió d’El Puig, comprats per la Televisió de Puçol, i igualment inaccessibles.

El nostre taller de televisió es va centralitzar a Vídeo Industrial Puçol "la Televisió de Puçol", una fundació d’àmbit municipal amb gestió pròpia però amb certa implicació municipal. Una de les televisions locals pioneres al País Valencià que va nàixer com a conseqüència de les motivacions d’un grup d’afinitat en el camp de l’audiovisual, relacionats amb l’antiga escola de cinema del mateix municipi. Bàsicament, la seua programació està formada per noticiaris, un informatiu diari d’una hora i programes específics d’informació: econòmica (duta a terme per una gestoria del municipi), hàbits de consum, higiene, mediambient, esports, etc. cadascun dels microespais són conduïts per persones distintes i amb patrocinadors del poble. Programes específics de la programació són els infantils dels dissabtes al matí i algun reportatge d’interès municipal. Paral·lelament allò que caracteritza aquesta empresa és potser el seu treball en el camp de la producció de vídeos: anuncis, reportatges i producció d’altres televisions locals com ara la del municipi d’El Puig.

La distància entre allò que volíem fer i el treball real, és a dir, les expectatives posades en la televisió es posa de manifest en una previsió de programa mensual a la realitat d’un programa per curs, cosa que s’entén per les dificultats que vam trobar en la mateixa televisió: manca de motivació dels becaris, incomoditats per l’ús de la infraestructura i desorientació envers el nostre projecte van ser les característiques bàsiques del que ens trobàrem durant els mesos d’execució del projecte.

Des de la planificació del projecte, passant per cadascun dels fulls que editàvem, es va donar una importància a l’aspecte estètic dels nostres productes. En el treball a la televisió vam notar una diferència estètica amb la resta de productes del projecte. La manca de recursos de la televisió de Puçol feia que allò que aconseguíem amb la revista i altres productes, és a dir, que foren homologables amb la resta de productes del mercat, no resultava en el format televisiu.

Pel que fa a les qüestions internes, en el dia a dia del nostre taller i en treballar amb mitjans de comunicació evidenciàvem molt el lideratge d’unes persones sobre altres. Tot i que aquests aspectes quedaren en un segon pla a la resta de tallers, al taller de mitjans de comunicació vam tenir molta cura,  perquè no s’incrementara la presència de més líders. 

Paral·lelament, les dones del taller de mitjans de comunicació passaren individualment d’una actitud negativa davant els mitjans basada en temors, inseguretats, incertesa, desmotivació i prejudicis a una actitud positiva envers els mitjans i el seu ús. El projecte, gràcies a l’ús dels mitjans de comunicació va tenir molta transcendència i presència pública. Resums als noticiaris de les televisions locals, reportatges monogràfics del projecte "Puente" han estat resultats constants en el transcurs i l'execució del programa Now. Les mateixes dones podien explicar allò que estaven fent, es legitimava així la seua feina i ajudava a més a més en el camí de percebre el projecte d’igualtat d’oportunitats i valorar quina recepció estava tenint.

Com a aspecte destacable de l’evolució de les dones, destacar el pas d’una postura poc clara de compromís als inicis fins a la constitució d’una associació per a promoure la igualtat d’oportunitats entre dones i homes: Àlbir.

Tant el taller de mitjans de comunicació, com la resta de tallers, itineraris formatius, seguiment dels processos grupals i individuals de les dones es quedaren curts a la fi del projecte. 12 mesos més de treball amb càmeres, micros, vídeos però també amb ordinadors, fulls, xerrades o teatre ens haurien donat la possibilitat d’aconseguir els nostres objectius.